Evolució de l'estructura i la forma dels mobles a l'època isabelina (1840-1870)

Al 1850 es va organitzar la 6a Exposició de Productes de la Indústria Espanyola, a Madrid, amb la intenció de preparar els industrials de les arts abans de l'Exposició Internacional de Londres del 1851. Aquí hi trobem l'ebenista barceloní Joan Darder.

Darder va construir mobles de manera molt semblant als que es van regalar a la reina Isabel II.

En l'ebanisteria del moment a Espanya apareixen les característiques següents: unificació de la senzillesa amb l'ornamentació, poca utilització de les incrustacions, apareix la talla però no s'abusa del seu triomf i no es ostentosa, peus recargolats amb estranys penjolls i fistons de flors; en taules, raconeres i consoles apareixen formes retallades en els seus sobres. En els armaris hi trobem medallons, garlandes i fulles d'acant i en els seientes apareixen animals fantàstics i en general decoració naturalista.

Es comença a detectar un fort corrent naturalista que dominarà les arts des del 1850 fins al 1880.
Una de les característiques principals d'aquesta segona meitat de segle és la còpia constant dels estils del passat.
Els mobles i les seves decoracions s'adaptaran a les preferències de la clientela, que escollirà el mobiliari més apropiat a les seves necessitats. Els estils Lluís XIV, XV i XVI els francesos es combinaran amb el gòtic, el renaixement i el barroc hispànic. L'estil que s'allargarà durant els segles següents, és Lluís XV, que es relacionarà amb el confort i el benestar.

Una de les modes que tindrà més èxit a partir dels anys cinquanta serà el mobiliari fet amb fustes fosques, palissandres, o tenyides amb un negre intens.

Una de les fonts més clares que tenim per conèixer el mobiliari de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta és l'Exposició Industrial i Artística de Productes de Principat de Catalunya, que es va fer a Barcelona l'any 1860. Amb el catàleg arribem a la conclusió que en mobiliari de l'època les fustes que es feien servir més són la caoba i per sobre de tot el palissandre. Quasi la totalitat de l'ebenisteria catalana treballarà amb aquestes fustes.

També utilitzem el palo rosa, que és una fusta exclusivament ornamental i es fa servir per petites marqueteries, petites motllures i decoracions tallades. Generalment la trobem en mobles de primera qualitat. Altres fustes utilitzades però de menys qualitat són el pi, el faig, la noguera, el roure, el llimoner de Ceilan i el aceitillo.

A partir del 1850 el cadirat rep una transformació important, sobretot a nivell de tapisseria, on ja era generalitzada la utilització de l'amollat, però la novetat més destacada serà l'aparició del capitoné. La tapisseria és el nou sistema d'embelliment, i deixa de costat qualsevol ornamentació que s'apliqui directament a la fusta o a l'estructura.

Una de les referències més importants de l'ebenisteria de Catalunya és el famós Álbum enciclopèdico-pintoresco de los industriales, de L. Rigalt, del 1857. Intenta crear una teoria de les arts en un moment en què la industrialització està en creixement constant.
Els destinataris d'aquesta obra són els empresaris industrials.
Rigalt observa que la situació industrial ha canviat i que cada vegada s'adopten noves formes de producció industrialitzada, mentre que l'artesania va perdent importància.
L'elaboració artística està lligada a la indústria i aquesta està relacionada amb la demanda del mercat. En les làmines de l'âlbum hi ha una tendència a l'aplicació de decoracions clàssiques i a la utilització de motllures.
El neoclàssic és la base ornamental que fa servir aquest autor per fer els diferents dissenys.

Fa la sensació, també, que Rigalt té por de les superfícies netes, perquè els seus dissenys estan plens de decoració, el que s'anomena horror bacui.

Estilísticament, aquesta dècada dels seixanta es comença a detectar un canvi de preferències i de models. S'intentarà anar deixant enrere el tan treballat estil Lluís XV per començar a valorar els estils en què les línies rectes i els elements decoratius més estàtics tinguin més presència.
Un exemple d'aquest canvi el veiem en el mobiliari de Joan Nolis.

A part d'aquest canvi estilístic que afecta a les formes i estructura del moble, s'ha de tenir en compte que l'estil Lluís XV encara és força present, però amb un notable augment de la talla i amb una lenta introducció de la línia recta.
A l'exposició del 1860 la tècnica del maqueado comença a tenir un ressò força destacat.
Al 1860 es comença a introduir la moda d'incorporar detalls de color negre fets amb fustes negres o imitant-les.
A partir de l'Exposició Universal del 1851 es comença a desenvolupar tota una moda del moble de color negre fet amb aquest material tan especial.
Es torna a decorar amb flors, ocells, i fins i tot figuretes, tot plegat molt acolorit amb incrustacions de nacre.

A l'exposició General Catalana del 1871 destaquen: la introducció del moble tornejat i la consolidació definitiva de la talla.
Així doncs les marqueteries aniran perdent importància  mentre que la talla i el tornejat s'aniran incorporant com a elements decoratius. Aquests tornejats poden arribar a ocupar tota l'estructura del moble.
La moda d'aquesta tècnica s'estendrà fins ben entrat el segle XX.
A l'entorn del 1860-1865 neix la moda de fer un mobiliari anomenat ditada a mobles que poden ser de molta qualitat per les fustes utilitzades i de construcció força correcta, però depenent de l'economia de la família poden ser més carregats d'ornamentació o més senzills.
Generalment és un moble amb una clara tendència a imposar línies rectes i amb què es vol destacar la decorativa ditada. Fins als primers anys del segle XX es van poder fer mobles d'aquestes característiques.