Silla Ant. Arne Jacobsen

Arne Jacobsen (11 de febrero de 1902 - 24 de marzo de 1971) fue un arquitecto y diseñador industrial danés.
Entre sus obras arquitectónicas más importantes están el St. Catherine's College en Oxford, el Hotel de la SAS en Copenhague, la sede del Banco Nacional de Dinamarca en Copenhague y la Embajada Real Danesa en Londres.
Muchos de los muebles diseñados por Jacobsen se han convertido en clásicos, entre ellos la silla Hormiga de 1951 y las sillas Cisne y Huevo diseñadas para el hotel SAS.
La clave del éxito de los objetos de Jacobsen se encuentra en su diseño elegante y esencial que le dan un atractivo externo.
La silla 3100 más conocida como la silla Hormiga fue diseñada para el comedor de la empresa farmatéutica danesa Novo Nordisk.

Arne Jacobsen 

Su perfil redondeado y sus esbeltos apoyos recordaban a la forma de una hormiga, por lo que pasó a ser conocida como Ant Chair.
Jacobsen diseñó la silla bajo la influencia de los diseños de Charles y Ray Eames y de Peter Hvidt, especialmente bajo la influencia de la silla LCW de 1945 y la silla AX de 1950.

Silla LCW, de Ch. y R. Eames.

Silla AX, de Peter Hvidt.

El diseño de Jacobsen era más limpio y sintético, la silla era mucho más ligera que sus predecesoras y podía ser apilada con facilidad.  Estaba formada por nueve láminas de madera contrachapada de teca que, al doblarse, resolvían el asiento y el respaldo.
En la silla hormiga la lámina era inusualmente fina. Entre las capas de madera se intercalaban estratos de algodón hindú que mejoraban la flexibilidad y resistencia del producto. Esta lámina descansaba originalmente sobre tres apoyos metálicos, unidos a la madera mediante conectores plásticos.

Silla Ant

El modelo fue sometido a ajustes que contribuyeron a aumentar su difusión: las tres patas originales de acero cromado fueron sustituidas por cuatro fabricadas con tubo de acero mate. El contrachapado de teca fue sustituido por otros de haya, roble y arce. Comenzó además a ser distribuida en diferentes colores, dimensiones y acabados.

Silla Ant y Serie 7

La Serie 7, hoy tan reconocida como la Ant, es una evolución del diseño original que apenas supone cambios en la concepción de la pieza. La silla hormiga lleva en producción desde el año 1952.

Opinión personal

La silla Ant ha llamado mi atención quizá porque la he visto en infinidad de lugares y nunca me había parado a pensar en su procedencia. Uno de estos lugares es mi de trabajo en el cuál tenemos unas 30 sillas de este tipo, y aunque para trabajar no son demasiado cómodas ya que no es su función si que ofrecen al lugar un aire sencillo, simple pero a la vez acogedor.
Personalmente me gusta más la opción con tres patas, pienso que es mucho más original, menos aparatosa, y se asemeja más a la forma de la hormiga. Aunque la sensación que ofrecen las cuatro patas es de mas estabilidad y seguridad y seguramente por ese motivo tuvieron más éxito que las de tres patas.

Art Deco i Movimiento Moderno

La línea Ard Deco fuel la última de una serie de estilos creativos (Arts & Crafts). Se basaba en una aquitectura doméstica anterior, era original en su decoración de interiores. Duró menos de una década, de 1892 a 1900 y se difundió por toda europa.
Fue un estilo de interiores y las habitaciones se caracterizaban por adornos sinuosos basados en formas de la naturaleza.
El Art Decó llegó en la Exposición Internacional al público.
En los años veinte, el Art Deco properó y se convirtió en el estilo predominante de París. Los apartamentos Art Deco incorporaban influencias africanas, con pieles de cebra y leopardo y maderas tropicales.
Los organizadores de la Exposición Internacional habían insistido en que no debía haber interiores de época, ya que todo debía de ser nuevo y moderno.
El Art Deco mostraba una apreciación estética por los materiales y los artefactos modernos, la tecnología era algo divertido.
Al igual que el estilo Reina Ana, el nuevo estilo no tenía pretensiones eruditas y alcanzó popularidad. Parte del atractivo del Art Deco era su aire glamuroso.

El estilo más moderno resultaba raro, pero todos estaban de acuerdo en que era el futuro.
El gusto por el modernismo tenía sus límites. En muchos casos es frío y depresivo. El edifició más polémico de la exposición fue el pabellón soviético. Se había proyectado al estilo constructivista y su aspecto duro, sencillo y geométrico escandalizó a muchos.
El pabellón Esprit Nouveau, tenía más o menos la forma de una caja, el exterior liso era blanco. El catálogo de la Exposición decía que era una extrañeza.
Fueron pocos los visitantes que le dedicaban un vistazo así como ningún artículo de la exposición lo mencionó directamente, sin embargo tendría más influencia en la evolución de la casa que ninguno de sus vecions.
Por qué recibió tan poca atención aquel edificio proyectado por Le Corbusier?
El efecto era poco hogareño y el aspecto muy industrial.

En los cinco años siguientes, Le Corbusier construyó una serie de casas cuyos interiores seguían los pasos de un almacén frigorífico. Hacia 1930 las ideas que sólo cinco años antes habían parecido exóticas, estaban empezando a obtener prestigio.
El espíritu Nuevo consistía en el rechazo total del arte decorativo y de eviar la decoración abstracta del Art Deco.

Le Corbusier intentaba convertir la casa en un lugar más eficiente, y pensar en la vida cotidiana. Para Le Corbusier las necesidades humanas eran universales. La tarea del diseñador consistía en identificar la solución y que la gente se acostumbrara a ella. Sus ideas de la planificación doméstica eran menos adelantadas que las de las ingenieras domésticas.
La actitud de Chistine Frederick y Gilbreth respecto del aspecto de la casa no se puede calificar más que de alegremente pragmática, lo que les preocupaba era la función. Daban por hecho que la gente desaría decorar sus casas de formas diferentes.
Ninguno de los dos advertía conflicto alguno entre la decoración tradicional y la gestión doméstica eficiente, y ese fue el motivo de que sus enseñanzas gozaran de la aceptación del público.
Si la gente se sentía más cómoda y trabajaba mejor con un alicatado de colores o unas cortinas alegres, también eso era eficiencia.

Opinión personal

En mi opinión Le Corbusier rompió con un estilo y costumbres muy arraigadas pero quizá se fue a un extremo demasiado opuesto que hizo que la gente en un primer momento no lo pudiera comprender.
Pienso que aunque la idea era buena, era demasiado extrema, ya que aunque la funcionalidad es lo mas importante en una casa también creo que la decoración, colores en las paredes y algún adorno hace más confortable un hogar.
Es decir, que el movimiento moderno quizá se acerque más a un pensamiento más racional a mi parecer de lo que debe ser un hogar. Simple, sencillo, útil y práctico, pero a la vez decorado al gusto de la persona que va a vivir en esa casa, al contrario de Corbusier que diseñaba igual para todos y era el individuo el que se tenía que adaptar.
En el diseño en general, actualmente hay mucha gente que piensa como Corbusier, piensan que lo más importante es el diseño, y que es la gente la que se tiene que adaptar a él. En mi opinión, como futuros diseñadores pienso que debemos adaptar nuestro diseño a la persona que tenemos delante, ya que cada persona es diferente y por lo tanto se sentirá cómoda con una decoración adaptada a sus gustos, siempre intentando que el diseño sea funcional y práctico.

Marcel Breuer, la recerca de la suspensió en l'aire

La Bauhaus va sorgir a Alemanya i fusionà la docència de les belles arts i de les arts i oficis. Fou clausurada per la irrupció del nazisme l'any 1933.
El disseny i la creació de mobles és on més contingut i innovació van aportar a la Bauhaus.
La cadira de travessers de Marcel Breuer i els dissenys de mobles d'acer tubular han esdevingut icones del segle XX, així com les butaques Barcelona i Weissenhof de Mies van der Rohe que es van convertir en símbols del disseny modern.
Breuer va idear la suspensió de la persona asseguda còmodament en una cadira de braços de mínim pes gràcies a l'acer tubular i a la quantitat mínima de teixit per seient i respatller.
Va ser molt important l'experimentació de noves formes, nous materials i tècniques dels prototips per a la producció seriada.
Marcel Breuer va ser alumne i més endavant director del taller d'ebanisteria.
Les peces de la Bauhaus es caracteritzen visualment per ser innovadores en el tintat de les fustes o en la inclinació de les potes posteriors de les cadires.
Els dissenys de Breuer i Albers catapultaren la Bauhaus a la fama. La cadira de travessers de Breuer va esdevenir la peça insigne.
Esdevingué un primer pas cap a la recerca de la divisió estructural entre elements de suport i superficies d'unió.
La producción en sèrie estaba fora de l'abast, perquè l'escola no comptava amb els recursos tècnics i perquè el mercat encara no estaba preparat.

Acer tubular en els mobles, 1925-1936

Breuer es va inspirar en la bicicleta per arribar a dissenyar la butaca Wassily, una innovadora cadira de braços d'acer tubular niquelat amb franges de tela o cuir.
L'estructura airejada fa que es redueixi tot el pes en alliberar la peça de tapisseria pesada.
Breuer anirà perfeccionant per poder fer les peces cada cop més lleugeres.
Els mobles d'acer tubular es can donar a conèixer a través de la Bauhaus entre 1926 i 1927. Fabricants, arquitectes, dissenyadors, etc., inclogueren ràpidament l'acer en els seus nous productes.

Taller d'ebenisteria i disseny d'interiors 1928-1933

Després de la sortida de Breuer, el taller d'ebenisteria experimentà amb el mobiliari d'acer, el taller de metall. Breuer era partidari de l'acer tubular niquelat o cromat, ara al taller es treballava amb l'acer pintat i l'alumini. Els resultats no van ser del tot convincents. Les dificultats econòmiques i la situació política a Alemanya van perjudicar a la Bauhaus.
Al 1930 Mies van der Rohe assumí la direcció, en aquesta darrera etapa l'ensenyament se centrà en l'arquitectura.

Característiques que aporta Breuer desde la Bauhaus en el mobiliari

• En aquesta època les actituds contemporànies estaven canviant, s'estava abandonant el caprici per la racionalitat.
• El mobiliari no té "estil" perquè la seva forma no expressa res més que la seva funció i la construcció necessària per servir-la.
• Els dissenys haurien de reflectir les ànimes de les persones que l'utilitzen i no l'ànima del dissenyador.
• La tapisseria pesada, pretensiosa, és substituïda per una banda de tela tensada.
• Combinació de peces tubulars lleugeres d'acer que garanteix els millors requeriments estàtics amb un pes mínim. La forma de "trineu" fa que el moble es pugui desplaçar fàcilment.
• Cada peça es pot desmuntar i canviar quan es vulgui.
• En conclusió, els mobles no volen ser res més que eines necessàries per a la vida d'avui dia.

Evolució de l'estructura i la forma dels mobles a l'època isabelina (1840-1870)

Al 1850 es va organitzar la 6a Exposició de Productes de la Indústria Espanyola, a Madrid, amb la intenció de preparar els industrials de les arts abans de l'Exposició Internacional de Londres del 1851. Aquí hi trobem l'ebenista barceloní Joan Darder.

Darder va construir mobles de manera molt semblant als que es van regalar a la reina Isabel II.

En l'ebanisteria del moment a Espanya apareixen les característiques següents: unificació de la senzillesa amb l'ornamentació, poca utilització de les incrustacions, apareix la talla però no s'abusa del seu triomf i no es ostentosa, peus recargolats amb estranys penjolls i fistons de flors; en taules, raconeres i consoles apareixen formes retallades en els seus sobres. En els armaris hi trobem medallons, garlandes i fulles d'acant i en els seientes apareixen animals fantàstics i en general decoració naturalista.

Es comença a detectar un fort corrent naturalista que dominarà les arts des del 1850 fins al 1880.
Una de les característiques principals d'aquesta segona meitat de segle és la còpia constant dels estils del passat.
Els mobles i les seves decoracions s'adaptaran a les preferències de la clientela, que escollirà el mobiliari més apropiat a les seves necessitats. Els estils Lluís XIV, XV i XVI els francesos es combinaran amb el gòtic, el renaixement i el barroc hispànic. L'estil que s'allargarà durant els segles següents, és Lluís XV, que es relacionarà amb el confort i el benestar.

Una de les modes que tindrà més èxit a partir dels anys cinquanta serà el mobiliari fet amb fustes fosques, palissandres, o tenyides amb un negre intens.

Una de les fonts més clares que tenim per conèixer el mobiliari de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta és l'Exposició Industrial i Artística de Productes de Principat de Catalunya, que es va fer a Barcelona l'any 1860. Amb el catàleg arribem a la conclusió que en mobiliari de l'època les fustes que es feien servir més són la caoba i per sobre de tot el palissandre. Quasi la totalitat de l'ebenisteria catalana treballarà amb aquestes fustes.

També utilitzem el palo rosa, que és una fusta exclusivament ornamental i es fa servir per petites marqueteries, petites motllures i decoracions tallades. Generalment la trobem en mobles de primera qualitat. Altres fustes utilitzades però de menys qualitat són el pi, el faig, la noguera, el roure, el llimoner de Ceilan i el aceitillo.

A partir del 1850 el cadirat rep una transformació important, sobretot a nivell de tapisseria, on ja era generalitzada la utilització de l'amollat, però la novetat més destacada serà l'aparició del capitoné. La tapisseria és el nou sistema d'embelliment, i deixa de costat qualsevol ornamentació que s'apliqui directament a la fusta o a l'estructura.

Una de les referències més importants de l'ebenisteria de Catalunya és el famós Álbum enciclopèdico-pintoresco de los industriales, de L. Rigalt, del 1857. Intenta crear una teoria de les arts en un moment en què la industrialització està en creixement constant.
Els destinataris d'aquesta obra són els empresaris industrials.
Rigalt observa que la situació industrial ha canviat i que cada vegada s'adopten noves formes de producció industrialitzada, mentre que l'artesania va perdent importància.
L'elaboració artística està lligada a la indústria i aquesta està relacionada amb la demanda del mercat. En les làmines de l'âlbum hi ha una tendència a l'aplicació de decoracions clàssiques i a la utilització de motllures.
El neoclàssic és la base ornamental que fa servir aquest autor per fer els diferents dissenys.

Fa la sensació, també, que Rigalt té por de les superfícies netes, perquè els seus dissenys estan plens de decoració, el que s'anomena horror bacui.

Estilísticament, aquesta dècada dels seixanta es comença a detectar un canvi de preferències i de models. S'intentarà anar deixant enrere el tan treballat estil Lluís XV per començar a valorar els estils en què les línies rectes i els elements decoratius més estàtics tinguin més presència.
Un exemple d'aquest canvi el veiem en el mobiliari de Joan Nolis.

A part d'aquest canvi estilístic que afecta a les formes i estructura del moble, s'ha de tenir en compte que l'estil Lluís XV encara és força present, però amb un notable augment de la talla i amb una lenta introducció de la línia recta.
A l'exposició del 1860 la tècnica del maqueado comença a tenir un ressò força destacat.
Al 1860 es comença a introduir la moda d'incorporar detalls de color negre fets amb fustes negres o imitant-les.
A partir de l'Exposició Universal del 1851 es comença a desenvolupar tota una moda del moble de color negre fet amb aquest material tan especial.
Es torna a decorar amb flors, ocells, i fins i tot figuretes, tot plegat molt acolorit amb incrustacions de nacre.

A l'exposició General Catalana del 1871 destaquen: la introducció del moble tornejat i la consolidació definitiva de la talla.
Així doncs les marqueteries aniran perdent importància  mentre que la talla i el tornejat s'aniran incorporant com a elements decoratius. Aquests tornejats poden arribar a ocupar tota l'estructura del moble.
La moda d'aquesta tècnica s'estendrà fins ben entrat el segle XX.
A l'entorn del 1860-1865 neix la moda de fer un mobiliari anomenat ditada a mobles que poden ser de molta qualitat per les fustes utilitzades i de construcció força correcta, però depenent de l'economia de la família poden ser més carregats d'ornamentació o més senzills.
Generalment és un moble amb una clara tendència a imposar línies rectes i amb què es vol destacar la decorativa ditada. Fins als primers anys del segle XX es van poder fer mobles d'aquestes característiques.

Estilo Biedermeier

• Estilo burgués
• Sobrio
• Práctico y funcional
• Líneas sinuosas 
• Volúmenes sencillos: paralelepípedo, cubo, cilindro.
• Motivos decorativos con madera oscura o clara (rectángulos, arabescos vegetales o figuras grotescas)
• Desaparición de las figuras de bronce dorado
• Limitación de partes talladas a pequeños elementos (volutas, bucles, palmas, hojas de acanto..)
• Cambio de las formas de vida; aparición de pequeños muebles prácticos
• Maderas frecuentes: arce, abedul, peral, nogal, el fresno y el alerce.
• Efecto decorativo del veteado de la madera.

Mesas

• Soportes de una, dos o cuatro columnas a menudo de forma cónica.
• Tableros de forma oval o circular frecuentemente ampliables.

Sillas

• Motivos calados
• Patas en forma de sable o rectas de sección cuadrada
• Patas cabriole o torneadas
• Respaldos con formas de abanicos o flores
• Asientos acolchados y forrados
• Telas de flores, rayas o lisas
• Ergonómicas
• Brazos, respaldos y asientos acolchados

Secrétaire

• Estructura arquitectónica frecuentemente con columnas
• Forma de lira muy difundida 

Armarios y cómodas

• Pérdida del aspecto macizo
• Sencillez de su estructura
• Reducidas dimensiones

Muebles con secreto: Esconder, Exhibir, Aprender. 

Mónica Piera Miquel

 Opinión personal

El texto empieza con una frase muy impactante: "Entre los pecados capitales se encuentra la avaricia, que se define como el afán excesivo de adquirir y poseer riquezas". Creo que éste afán de conseguir y adquirir cosas nuevas, diferentes y cada vez mejores ha hecho que el hombre evolucione en todos los sentidos. Así que como dice el texto, en grados inferiores la avaricia no se consideraría mala.
Estoy de acuerdo en que el hombre siempre ha intentado poseer piezas únicas, joyas y bienes y ha intentado tenerlo siempre a buen recaudo, pero es cierto que existe la necesidad humana de mostrarlo, ya que si no se muestra es como si no existiera y en definitiva como si no lo poseyéramos. Supongo que de ahí el afán de crear contenedores para tesoros que además de guardar los objetos de valor que había en su interior pudieran lucirse por ellos mismos.
Dicen que las personas somos lo que recordamos, supongo que de cara a los demás también poseemos los que exibimos.

Sobre la parte del texto que habla del escritorio privado, me ha gustado el hecho de que el mueble pasara de simple contenedor a un mueble de prestigio social. Creo que empezaron a dar importancia al hecho de expresarse, el hecho de valorar un espacio como nuestro privado donde desarrollar ideas y además donde podían guardar secretos.  La idea de que el escritorio viajaba con el señor puede compararse con el hecho de que ahora viajemos con nuestro pc, ya que ahora nuestro nuevo escritorio es el ordenador. Igual que antaño, los portátiles guardan secretos y también suponen un reto para el usuario. El creador del pc lo diseña para que sea utilizado pero no por cualquiera, busca un público específico que interactúe y que sienta placer al descubrir ciertos retos, igual que pasaba antiguamente con los muebles, disponían de cajones o rincones secretos que suponían un reto para el usuario. También el escritorio ejercía cómo símbolo mas que un objeto funcional igual que pasa ahora con los teléfonos móviles, las tablets etc...que denotan cierta clase social además de ser un objeto funcional.
Con los muebles contemporáneos creo que se ha perdido el afán de retar al usuario, por norma los muebles que encontramos no disponen de secretos y no nos despiertan ningún interés extra además de la función principal. Creo que sí que podemos encontrar esta interacción con algunos muebles denominados de ''diseño'' y creo que son nombrados así porque se salen de lo convencional y por tanto nos llaman la atención porque son diferentes, especiales y nos hacen pensar o simplemente nos sorprenden por su color, su forma, sus múltiples funciones, etc.

Las amistades peligrosas. (Pel·lícula)

Director: Stephen Frears
Guió: Christopher Hampton (Novela: Choderlos de Laclos)
Actors: Glenn Close, John Malkovich, Michelle Pfeiffer, Keanu Reeves, Uma Thurman, Swoosie Kurtz, Mildred Natwick, Peter Capaldi, Valerie Gogan, Laura Benson
Productora:  Warner Bros presenta una producción Lorimar Film Entertainment Picture / NFH Limited
Premis: 1988: 3 Oscars: Millor guió adaptat, direcció artística, vestuari. 7 nominacions
Sinopsis:  França, segle XVIII. La perversa i fascinant Marquesa de Merteuil (Glenn Close) planeja venjar-se del seu últim amant amb l'ajuda del seu vell amic el Vescomte de Valmont (John Malkovich), un seductor tan amoral i depravat com ella. Una virtuosa dona casada, Madame de Tourvel (Michelle Pfeiffer), de la qual Valmont s'enamora, es veurà involucrada en les maquinacions de la marquesa.

Relació dels personatges amb els mobles i tipus de mobles que apareixen a la pel·lícula:

Una de les coses que mes m'ha cridat la atenció es que tots els personatges disposen d'un moble escriptori.
Tots els escriptoris excepte el de la dama jove estan al mig de l'habitació. Podem veure en aquests mobles l'ús de marqueteria, daurats i potes cabriolé.
La Dama jove (amant de Valmont) disposa d'un escriptori més petit amb una part elevada amb calaixos i està posat contra la paret.

En vaires estàncies de les diferents cases dels personatges apareixen biombos decorats amb elements xinesos.

Una de les escenes és un esmorzar informal on es veu que utilitzen la sala del menjador per a aquest fi. A sobre de la taula i dels mobles del voltant podem veure molts objectes d'orfebreria, vidre i porcellana.

Els vestits dels personatges en molts casos son de la mateixa gama cromàtica que els entapissats dels mobles.

Els mobles de la casa de Glen Clos son molt daurats, ostentosos i abunden els miralls per tota la casa. En canvi els mobles de la casa de Michelle Pfeiffer no son tan daurats i son de fustes més naturals.
A la casa ''refugi'' de Glen Clos podem veure una cadira de vimac que l'utilitza per escriure al escriptori.

A totes les cases podem veure sofàs i cadires entapissades amb decoracions daurades i potes cabriolé, escriptoris, consoles, taules de joc, còmodes i mobles toilette amb miralls.

Per acabar, en el convent final veiem les parets sense decorar a diferència de les altres cases que totes les parets estaven recobertes amb fustes, daurats i entapissats, les cadires també son molt més senzilles.