Muebles con secreto: Esconder, Exhibir, Aprender. 

Mónica Piera Miquel

 Opinión personal

El texto empieza con una frase muy impactante: "Entre los pecados capitales se encuentra la avaricia, que se define como el afán excesivo de adquirir y poseer riquezas". Creo que éste afán de conseguir y adquirir cosas nuevas, diferentes y cada vez mejores ha hecho que el hombre evolucione en todos los sentidos. Así que como dice el texto, en grados inferiores la avaricia no se consideraría mala.
Estoy de acuerdo en que el hombre siempre ha intentado poseer piezas únicas, joyas y bienes y ha intentado tenerlo siempre a buen recaudo, pero es cierto que existe la necesidad humana de mostrarlo, ya que si no se muestra es como si no existiera y en definitiva como si no lo poseyéramos. Supongo que de ahí el afán de crear contenedores para tesoros que además de guardar los objetos de valor que había en su interior pudieran lucirse por ellos mismos.
Dicen que las personas somos lo que recordamos, supongo que de cara a los demás también poseemos los que exibimos.

Sobre la parte del texto que habla del escritorio privado, me ha gustado el hecho de que el mueble pasara de simple contenedor a un mueble de prestigio social. Creo que empezaron a dar importancia al hecho de expresarse, el hecho de valorar un espacio como nuestro privado donde desarrollar ideas y además donde podían guardar secretos.  La idea de que el escritorio viajaba con el señor puede compararse con el hecho de que ahora viajemos con nuestro pc, ya que ahora nuestro nuevo escritorio es el ordenador. Igual que antaño, los portátiles guardan secretos y también suponen un reto para el usuario. El creador del pc lo diseña para que sea utilizado pero no por cualquiera, busca un público específico que interactúe y que sienta placer al descubrir ciertos retos, igual que pasaba antiguamente con los muebles, disponían de cajones o rincones secretos que suponían un reto para el usuario. También el escritorio ejercía cómo símbolo mas que un objeto funcional igual que pasa ahora con los teléfonos móviles, las tablets etc...que denotan cierta clase social además de ser un objeto funcional.
Con los muebles contemporáneos creo que se ha perdido el afán de retar al usuario, por norma los muebles que encontramos no disponen de secretos y no nos despiertan ningún interés extra además de la función principal. Creo que sí que podemos encontrar esta interacción con algunos muebles denominados de ''diseño'' y creo que son nombrados así porque se salen de lo convencional y por tanto nos llaman la atención porque son diferentes, especiales y nos hacen pensar o simplemente nos sorprenden por su color, su forma, sus múltiples funciones, etc.

Las amistades peligrosas. (Pel·lícula)

Director: Stephen Frears
Guió: Christopher Hampton (Novela: Choderlos de Laclos)
Actors: Glenn Close, John Malkovich, Michelle Pfeiffer, Keanu Reeves, Uma Thurman, Swoosie Kurtz, Mildred Natwick, Peter Capaldi, Valerie Gogan, Laura Benson
Productora:  Warner Bros presenta una producción Lorimar Film Entertainment Picture / NFH Limited
Premis: 1988: 3 Oscars: Millor guió adaptat, direcció artística, vestuari. 7 nominacions
Sinopsis:  França, segle XVIII. La perversa i fascinant Marquesa de Merteuil (Glenn Close) planeja venjar-se del seu últim amant amb l'ajuda del seu vell amic el Vescomte de Valmont (John Malkovich), un seductor tan amoral i depravat com ella. Una virtuosa dona casada, Madame de Tourvel (Michelle Pfeiffer), de la qual Valmont s'enamora, es veurà involucrada en les maquinacions de la marquesa.

Relació dels personatges amb els mobles i tipus de mobles que apareixen a la pel·lícula:

Una de les coses que mes m'ha cridat la atenció es que tots els personatges disposen d'un moble escriptori.
Tots els escriptoris excepte el de la dama jove estan al mig de l'habitació. Podem veure en aquests mobles l'ús de marqueteria, daurats i potes cabriolé.
La Dama jove (amant de Valmont) disposa d'un escriptori més petit amb una part elevada amb calaixos i està posat contra la paret.

En vaires estàncies de les diferents cases dels personatges apareixen biombos decorats amb elements xinesos.

Una de les escenes és un esmorzar informal on es veu que utilitzen la sala del menjador per a aquest fi. A sobre de la taula i dels mobles del voltant podem veure molts objectes d'orfebreria, vidre i porcellana.

Els vestits dels personatges en molts casos son de la mateixa gama cromàtica que els entapissats dels mobles.

Els mobles de la casa de Glen Clos son molt daurats, ostentosos i abunden els miralls per tota la casa. En canvi els mobles de la casa de Michelle Pfeiffer no son tan daurats i son de fustes més naturals.
A la casa ''refugi'' de Glen Clos podem veure una cadira de vimac que l'utilitza per escriure al escriptori.

A totes les cases podem veure sofàs i cadires entapissades amb decoracions daurades i potes cabriolé, escriptoris, consoles, taules de joc, còmodes i mobles toilette amb miralls.

Per acabar, en el convent final veiem les parets sense decorar a diferència de les altres cases que totes les parets estaven recobertes amb fustes, daurats i entapissats, les cadires també son molt més senzilles.

Opinió personal de la lectura: Restauració d'un escriptori lacat.

El text parla de la restauració d'un escriptori lacat. Parla sobre la restauració que fan a xina i la que fem a Europa, que com culturalment som diferents doncs la restauració també ho és. Personalment penso que si restaurem un moble d'uns orígens tan concrets hauríem de respectar estrictament la manera en què ho farien ells per mantenir el seu valor però suposo que per fer-ho com ells hauríem de ser ells...i llavors ja no seria una restauració feta a Europa. Si som conscients de què el resultat de la peça final restaurada tindrà un altre valor ja que hi formaran part d'ella varies cultures i èpoques, també em sembla molt interessant la restauració.
Els meus pares tenen dues taules precioses de laca xina feta a Europa, una està en perfecte estat i molt ben conservada, l'altre a la part de dalt li falta un tros molt gran i la veritat que seria fantàstic saber restaurar-la de la manera xina o de la manera europea però que es veiés sencera.
Jo fa uns anys vaig restaurar varis mobles antics, me'ls vaig trobar un dia al carrer, estaven esperant al camió de les escombraries. Vaig utilitzar ceres per a mobles, barnissos de varis colors i Betún de Judea en un baul que estava molt destrossat però que el resultat final va ser bastant bó. Tot això va servir per muntar una cocteleria a Mollet la qual va tenir molt d'èxit perquè estava destinada a gent jove però tots els mobles estaven restaurats i eren antics i tot plegat feia un contrast molt bo.
En conclusió, penso que tots el mobles han sigut creats per artistes o artesans i que indistintament de la procedència, si la restauració la fa algú que conegui bé la tècnica original millor perquè la peça continua amb tots els seus valors inicials, però si és restaurada per algú que aplica altres tècniques doncs també agafa un altre caire i s'afegeixen estils i en definitiva es continua escrivint història a sobre de la peça.

http://seualacadira.blogspot.com
Web molt extensa amb moltes curiositats. Múltiples dissenys de cadires i també cadires tretes de context que fan que el paisatge agafi un altre sentit. Cadires per a tots els gustos, de diferents colors, materials. També ens aporta una gran llista de dissenyadors on podem veure l'estil i les obres de cada un.

http://mueblesantiguos.juegofanatico.cl/
M'ha agradat molt la explicació de la història dels mobles. Aquí en deixo unes línies.

"En un principio los muebles no se construían, sino que eran objetos de la naturaleza, a los cuales se les daba la función de mueble..."
"...Finalmente el hombre otorgó a los muebles el sinónimo de arte, estatus social y riqueza..."
 "...Es allí que el artista inmortaliza su obra y agrada con su arte. Así como un buen cuadro..."
El que no trobo bé del tot d'aquesta pàgina és la galeria d'imatges, ja que has d'anar obrint una per una i a sobre en una finestra diferent.
Per lo demés està molt bé perquè tens el exemple dels mobles clàssics de totes les èpoques.

http://arts.galeon.com/
Web dedicada a la biografia de dissenyadors contemporanis del moble. Explica tota la seva trajectòria i influències però potser el disseny de la pàgina no està massa ben estructurat ja que les pàgines són massa llargues. A més a l'hora d'obrir les pàgines de cada autor s'obre un pop up de publicitat.

Arquilles barcelonines de finals del segle XVII

L’escriptori gaudia a principi del segle XVII de l'últim moment de forta demanda a tot Europa.

Es treballaven tant sobre coure com sobre marbre o vidre, i s’emmarquen amb fustes exòtiques com el banús o xicranda.

A Catalunya la presencia d’escriptoris a l’habitatge va ser habitual fins al primer quart del segle XVIII.

El vocable arquilla fa referencia al model d’escriptori amb els calaixos vistos, és a dir, sense tapa. Els exemplars petits eren coneguts com arquilleta o petita arquilla. El terme arquimesa es designava a l’escriptori que tenia una tapa que tancava els calaixos.

Les arquimeses mostren una decoració més senzilla que les arquilles. Les arquilles presenten més varietat i riquesa, decorades amb matèries cares i tècniques elaborades.

Arquilles amb països

Entre les arquilles de producció catalana destaquen les que decoren els frontals dels calaixos amb petits quadres pintats, representant paisatges.

Arquilla del monestir de Pedralbes

Està constituïda amb noguera, pi, caoba , fusta de fruiter i alba. Les metxes dels costats dels calaixos s’han dut a terme amb dos cues d’oronella.

Originalment, la decoració es complementava amb un conjunt d’aplicacions de bronze que han desaparegut.

L’arquilla no disposava de tiradors, sinó que els calaixos obrien amb la clau.

Les dotze aquarel.les representen paisatges. Aquestes pintures es delimiten amb un doble marc pintat en vermell i or.

Les pintures estan protegides per vidres, alguns dels quals són també d’època.

En l’última restauració es van desmuntar les pintures i va ser allà on se’ns oferia una informació clau per catalogar el moble.

Es tractava de xilografies de cartes espanyoles que l’artista va aprofitar per pintar en el seu revers els paisatges.

El seu anàlisis ens ha permès descobrir dades sobre la impressió xilogràfica.

El fet que les cartes no van arribar mai a ser comercialitzades, ens permeten argumentar que les pintures i, per tant, el moble, tenen una relació directa amb la ciutat de Barcelona.

Un altre moble documentat

A la informació extreta d’aquest moble de Pedralbes he de sumar un altre exemplar.

Un altre arquilla també de color negre que es troba a la col.lecció de Jordi Cantarell.

El seu estat de conservació és més bo i la qualitat de la peça també és superior.

La carcassa és d’alba, el darrere de pi, els calaixos de cedre i el frontal està xapat en xicranda, amb l’exterior pintat de negre. La construcció dels calaixos també es fa amb dues cues d’oronella.

Les motllures que emmarquen les dotze aquarel.les són onejades, i mantenen un bon nombre de les aplicacions de bronze que ho adornaven.

Els panys són de caixa circular.

Les aquarel.les pintades sobre paper, representen paisatges que tenen similitud amb l’escriptori de Pedralbes.

Per fixar una de les aquarel.les sobre el vidre, s’havia utilitzat un tros de paper doblat on deia “Batlló, mestre Fuster de la ciutat de Barcelona”. Aquest paper deixava constància de la ciutat on va ser construït i també de l’autor.

Altres exemples localitzats

Aquestes dades identifiquen com a procedents de Barcelona les arquilles d’aquest model.

Una d’elles conservada al MADB, amb una estructura similar als casos anteriors, però amb més bona qualitat i riquesa dels materials.

L’estructura és de fusta blanca, la decoració amb paisatges emmarcats amb una banda de carei flanquejada per altres de banús i inscrit. Els travessers i els muntants del frontal estan xapats i després ennegrits. Com en els dos casos anterior destaquen les aquarel.les amb paisatges.

Trets característics

Podem assegurar que Barcelona era el centre productiu.

En totes domina l’acabat negre, sempre tenen aplicacions de metall daurat i treballs de motlluratge i pot portar una galeria abalaustrada. L’element més característic és que totes presenten els calaixos decorats amb dues aquarel.les. Els temes representats són paisatges rurals, marins, de ruïnes o combinats amb natura morta de fruites i flors.

Una arquilla per tot l’any

Es tracta d’una arquilla catalana del segle XVII amb materials habituals del Renaixement i del Barroc.  L’exterior és massís de noguera decorat amb cirerer i l’interior de fusta de ribera. El darrere està fet en pi. Porta cantoneres de llautó i els panys de ferro forjat. Els calaixos tenen els costats emmetxats amb cues d’oronella. Les potes són tornejades d’una sola peça.

Calaixos mentiders

La distribució de calaixos no es correspon amb el que aparenta a primera vista. El frontal  sembla organitzat amb dotze quadres de igual mida però en cada fila només hi ha dos calaixos i a la inferior un de llarg.

El frontal dels calaixos està construït amb una peça de noguera rebaixada per simular els marcs dels quadres que representen els mesos de l’any.

L’autor va agafar estampes de l’època com a model per escenificar cada una de les feines de camp pròpies del mes amb personatges que porten indumentària del segle XVII. Els mesos estan escrits en català.

  

Amagatalls del segle XVII

L’arquilla disposa de secrets. L’artesà va col.locar el buc de calaixos sobre un gruixut fons massís que sobresurt per tot el moble. És per amagar tres petits compartiments que s’obren per unes tapes circulars. Per trobar-los s’ha d’extreure el calaix inferior.

La mida del moble, la combinació de la daurada noguera i el blanc de l’os, els secrets i les representacions dels mesos fan d’aquesta peça una joia del Barroc.

La casa. Historia de una idea. Comodidad y agrado.

Se puede dividir el mundo en dos bandos, los que se sientan en el suelo y los que se sientan en sillas. Hasta el momento no se ha encontrado ninguna explicación concreta del porqué sucede esto.
Podría sugerirse que los muebles aparecieron en los suelos fríos y que la mayor parte de los que se sientan en el suelo están en los trópicos, pero no siempre es así.
Fernand Braudel sugiere que la aparición de muebles podían seguir dos normas. Una que los pobres podían permitirse pocas posesiones y otra que las culturas tradicionales siguieron lo que estaban acostumbrados.

Podría pensarse que lo natural es mejor y que las sillas son elementos artificiales, pero casi toda la cultura humana es artificial. La música, la cocina, la pintura... hacen la vida mas interesante y agradable.
El sentarse en el suelo es natural, por eso la persona que lo hace no piensa en cómo sentarse. En cambio el sentarse en una silla es diferente ya que ha de estar diseñada para acomodar la postura del cuerpo.

El problema del confort no solamente era en cómo hacer la silla sino que la gente tenía que desear sentarse.
Durante la Edad Media la función de la silla era ceremonial, quién se sentaba en ella era importante.
Esa asociación ha seguido formando parte de nuestra cultura.
La silla adquirió un papel diferente en la Francia de Luis XIV, en este periodo el mobiliario se elevó al nivel de una de las bellas artes.
Las sillas no estaban diseñadas para las funciones que conocemos actualmente sino para destacar y realzar la arquitectura de las salas.
En esa época el tipo de silla determinaba el rango y la posición social de quién se sentaba en ella.
 

Opinión personal

Es muy interesante el poder dividir el mundo en dos partes, los que se sientan en sillas y los que no. No estoy de acuerdo del todo en que las sillas son elementos artificiales. Sí que es cierto que no las encontramos hechas directamente en la naturaleza pero están creadas por el hombre para satisfacer una necesidad de comodidad igual que muchos animales construyen sus nidos o cuevas. Son éstos elementos artificiales? Seguramente si aunque no los percibimos como tal.
Estoy de acuerdo en que actualmente las sillas todavía son elementos que determinan el rango social, no es lo mismo la silla del jefe que la del empleado. Me parece un elemento que cumple a la perfección con su función y además tiene el valor añadido de poderse utilizar como símbolo.